Les veus de Dora Garcia. Entrevista
En aquesta entrevista anem a parlar sobre l’obra de Dora García sense Dora García, doncs les persones amb les quals anem a conversar, Cristian, Julia i Odette, són tres dels performers que han dut a terme Respiración artificial, una de les parts que han compost la projecte expositiu Respiración artificial. Performace. Eco oscuro comissariat per Peio Aguirre en el IVAM, València.
Des de Culturama hem tingut accés als múltiples relats que genera l’organització d’una exposició, ens hem fet càrrec de la contractació i la coordinació de part del personal que va dur a terme el projecte. Així, hem escoltat les seues veus, les mateixes veus que han donat vida a l’obra de Dora García. Amb aquesta entrevista els fem, de nou, protagonistes, compartint aspectes íntims de l’obra i de les seues experiències com a participants d’ella.
La relació dels performers amb Respiración artificial inicia en un taller convocat per l’artista, el museu i la Facultat de Belles arts de Sant Carlos de la UPV Universitat Politècnica de València.
CULTURAMA Quins aspectes destacaries del taller?
CRISTIAN Durant la setmana que va durar el taller es va crear ambient molt agradable. En aquestes sessions vam posar en comú i seleccionar cadascun una zona de València. Passarem dos dies gravant arxius àudio amb les descripcions del que vèiem, procurant donar una visió completament objectiva, del tipus “una dona amb una jaqueta marró s’està tocant l’orella”. Tot un exercici, perquè en ocasions costava no deixar-se portar per subjectivitats o atorgar relacions aparentment lògiques com: “va un xiquet amb la seua mare” i qui m’ha dit a la meua que siga aqueixa dona siga la seua mare? Efectivament una mirada sense judicis de valor explicaria que va un “xiquet amb una senyora”, sense donar per descomptat les relacions socials hegemòniques. Una vegada els textos van ser els definitius vam fer unes proves en les quals Dora ens va guiar com explicar, recitar.
JULIA M’ha cridat especialment l’atenció com mitjançant aquesta metodologia, s’aconsegueix fixar el record d’un lloc. És curiós com en el mateix procés d’observació, veus transformar-se “la realitat”. Quan la gent nota que vas amb una gravadora descrivint, observant-los, alguna cosa canvia en ells.
ODETTE Jo he de dir que pense encara a manera de descripció quan passeig per la ciutat, podríem dir que he adoptat la metodologia. Una vegada he iniciat l’exercici de despullar-me de subjectivitats, de conjectures, m’agrada continuar aquest camí.
Aquesta experiència ha canviat la vostra forma de percebre la ciutat?
C Sí. Quan expliquem la ciutat de València solem usar les mateixes imatges, els mateixos referents, la Ciutat de les Arts i les Ciències, el Micalet… participar en aquest taller m’ha donat l’oportunitat de veure i transmetre una València que podríem dir desconeguda.
Si pense des del punt de vista artístic, no tinc dubtes que aquest projecte m’ha donat idees per a noves peces, m’agradaria produir una obra a partir d’aquesta experiència. Estic segur que serà una influència tant en la meua recerca artística com en en la meua experiència de vida. Ha sigut la primera vegada que he treballat amb la paraula com a mitjà.
Com van ser les reaccions del públic dins de la sala?
J Molt diverses. Va ser interessant analitzar les expectatives de la gent que visita una exposició en un museu. Entren i cerquen objectes, quadres, escultures… recorren la sala en cerca de “l’obra”.
C Cal tenir en compte que nosaltres podíem mirar al públic, però no interactuar amb ell. Moltes persones directament no s’atrevien a entrar, miraven pel cristall i s’anaven. Uns altres entraven i immediatament eixien, com si s’hagueren equivocat de lloc. En ocasions preguntaven fins i tot a l’auxiliar de sala on estava l’obra. Clarament altres públics entrevane i es quedaven una estona, alguns escoltaven el que narràvem i s’acostaven per a veure què estàvem escrivint. Ací sorgien situacions màgiques, doncs en veure que escrivíem el que estava succeint en la sala en aqueix mateix moment “ha entrat una dona i es detenen mirant el que escric…” sorgia un somriure còmplice i senties l’emoció, sense intercanviar paraules.
Els qui coneixien clarament l’obra de Dora entraven ràpidament en connexió amb l’obra, uns altres que no la coneixien però llegien la informació i li dedicaven temps, també obstaculitzen en relació.
Una vegada inaugurada l’exposició, quina és la relació de Dora amb l’obra?
C Ha estat bastant present en tot moment. Després de les primeres sessions, quan encara estava a València, ens va demanar a tots un feedback. Després hem intercanviat correus amb dubtes o anècdotes que han sorgit… Dora ens va demanar que li informàrem de qualsevol cosa que consideràrem interessant, per la qual cosa en realitat queda en la nostra mà transmetre-li més o menys informació. Per exemple, li comentarem el desig del personal de seguretat per no estar inclosos en les nostres descripcions… qüestiones com aquestes.
Què heu après d’aquesta experiència?
J Entendre el procés, ser conscients de les etapes de treball que requereix una obra d’art.
O Estic d’acord i sume la necessitat d’observar els comportaments del públic dins de la sala. Les fortaleses i febleses d’aquest tipus de projectes, el difícil que resulta en ocasions comprendre aquest tipus de propostes.
Gràcies per compartir la vostra experiència amb nosaltres.
_______________________________________________
Odette Fajardo és llicenciada en Belles arts per la UPV i està realitzant el doctorat en la mateixa universitat.
Cristian Gil és llicenciat en Belles arts i ha cursat el Màster de Producció i recerca en la UPV. Actualment està realitzant el doctorat en la mateixa universitat .
Julia Del Rio és llicenciada en Enginyeria en Disseny Industrial, Desenvolupament i Producte en la UPV. Ha cursat el Màster en Arts Visuals i Multimèdia en aquesta universitat..
Tags: Gestió de projectes